Hola amics, ara deu fer unes quantes setmanes que no pengem res al blog. Ens sap greu haver estat incatius, però entre una cosa i altre no hem pogut actualitzar-lo. Ultimament hem estat a la Cursa de Besalú, a la Puigsacalm Extrem, a la Maratò de Muntanya de Llorençà i a la Burriac Extrem entre d'altres. Ara s'ha acabat la temporada, però hem ccontinuat amb la secció, a la qual s'hi han afegit bastantes persones, i ara a finals d'any farem més samerretes per tots els interessats.
Ara fa tres cap de setmana es va disputar a Sant Joan de les Abadesses el campionat de Catalunya de curses per muntanya, la cursa del Taga. Aquesta prova constava de tres recorreguts, el júnior, amb 14km i 700 metres de desnivell positiu, el sub-23, amb 21km i 1000 metres de desnivell positiu, i la prova reina, l'absoluta, amb un recorregut de 26km i 1900 metres de desnivell positiu.
En Lluís i la Bàrbara van córrer el recorregut llarg, passant pels emblemàtics Puig Estela i Taga. La cursa transcorre en gran part per prats plens d'herba que, quan està molla, patina molt! Els paisatges des d'allà dalt són increïbles, però el dia no va acompanyar.
Per l'altre banda, en Galdric i jo vam anar per camins per dins els boscos, ja que la cursa no pujava molt amunt i no arribava als prats. La cursa no va sortir com hauríem esperat, ja que la sortida va ser molt explosiva, i això als quilometres finals es va fer notar. Finalment va ser com un entrenament més.
Aquest passat dissabte es va celebrar al maresme, entre les poblacions de Vilassar de mar, Cabrils i Cabrera de Mar, la Burriac atac, una de les proves del circuit català de curses per muntanya. La peculiaritat d'aquesta prova és que és nocturna. A més de ser una cursa molt multitudinària.
La cursa va reunir els principals especialistes del país, i des d'un bon principi, es va marcar un ritme altíssim. Per sort no em vaig deixar endur per l'eufòria, i vaig decidir començar a davant pro sense marcar jo el ritme, em vaig mantenir entre els 25 primers, tot hi que trobava una mica massa alt el ritme imposat pels participants que encapçalaven la cursa. Tot va anar sobre rodes, vaig anar incrementant el ritme a l'hora que anava fent quilometres, fins a coronar el Castell de Burriac en dotzena posició, allà em vaig trobar amb l'incondicional suport de la meva família. Amb les forçes recuperades, vaig continuar a un ritme frenètic, mantenint-me en un grup de dos corredors més. Per mala sort, les baixades no són lo meu, i les forces em van començar a minvar a 3 km de l'arribada, veient-me superat per un grup de corredors. Al final vaig finalitzar 19é general i primer júnior, amb un temps d'una hora i quaranta-set minuts.
He de dir, que és una de les curses que m'ha agradat més de totes la que he fet. Entre els corredors va haver-hi un molt bon "rollu" durant tota la prova, hi havia voluntaris a punta pala, a les zones habitades hi havia desenes de desenes d'animadors, molts de nens...
La cursa val la pena per tot això i per la bellesa dels paisatges, quan s'arriba al castell, es veu tota la costa il·luminada per la llums del pobles, i també tot el Vallès.
el passat diumenge dia 25 d'agost es va celebrar a Camprodon la primera edició de la Territori d'Isards Run. La cursa estava organitzada pels joves corredors de la vall de Camprodon i les seves respectives famílies. A les nou del matí, una cinquantena de valents ens vam enfilar cap a Sant Antoni. La cursa transcorria casi en la seva totalitat per corriols molt bonics entre boscos frondosos. La cursa va estar molt condicionada per les condicions del terreny, ja que al haver plogut el dia abans, tot estava xop, i les pedres, presents en tot el recorregut, estaven molt molles i patinaven que donava gust. Això sí, després d'alguna que altre patinada tothom va anant tornant a la vila.
El paisatge de la zona és preciós, dona molt de gust corre per aquelles muntanyes, i a més si ho fas acompanyat d'amics.
Aquest dissabte dia 13 es va celebrar la quarta vertical Cabanera. Era la última cursa del campionat de Catalunya de curses verticals, així que tant jo com tots els meus companys del CTCMC estàvem allà per donar-ho tot. Jo ja no podia optar al podi de la classificació general del campionat, ja que la Vertical Quiri no em va anar molt bé i vaig perdre alguns punts. Però tot hi així vaig donar-ho tot per mantenir-me 5é, i sobretot per mirar què tal de forma anava.
Vam esperar l'arribada den Galdric, que no va trigar més de deu minuts en fer-ho. El més bo de tot va ser que entre ell i nosaltres tant sols va haver-hi tres participants. El grup davanter vam treure més de quatre minuts al següent corredor. Aixó em fa seguir amb ganes, pensant que estic a davant, i a part dels meus companys de sempre, no tinc gaire més "oponents", per ara!
Com a novetat, aquest any, la organització va disenyar un recorregut alternatiu per a tornar a Cabdella, el camí per on passa la cursa és molt vertical, així que és dur de baixar, sobretot pels quàdriceps. Just un centenar de metres per sota la cabano on acabem els júniors, hi ha un carrilet, una via que antigament servia per transportar el material que s'extreia de les mines de la zona. Aquest carrilet ès totalment pla, i va flanquejant la muntanya en direcció al pantà de Sallente. És un passeig preciós d'uns quants quilómetres, on tota l'estona es camina pel costat de la via, i no hi ha ni un arbre que privi les vistes de la zona. Des d'allà es pot contemplar tota la Vall Fosta. Un cop a la presa, es baixa de nou fins a Cabdella, en total el recorregut és d'uns 10km.
Aquest cap de setmana els membres del CTCMC ens hem reunit al Xalet-Refugi de la Molina per tal de fer-hi una "stage" de dos dies per acabar de preparar el que queda de temporada. Ens reunírem el divendres a la tarda i, un cop instal·lats i després de millorar el nostre equilibri amb una sessió d'slackline, ens en vam anar a sopar.
He de dir que cada vegada que corro pel Pirineu m'enamoro de la zona en qüestió. Ja quan vaig anar a la Pica d'Estats, també amb el CTCMC, i vaig fer una ruta preciosa per aquelles valls, em vaig enamorar. Però ara de nou, corrent pels impressionants paisatges de la Cerdanya francesa i els voltants del Carlit, he observat uns paisatges que et roben el cor. El que més em va agradar de la excursió foren els moments d'aproximació a la presa del llac Lanoux; uns camins plens de vegetació i amb un pendent que permetia córrer a un ritme agradable... El fet de córrer sense cap dificultat i en bona companyia et permet anar observant les imponents muntanyes i la bellesa de la vegetació i les diverses coloracions que envolten els camins. I ja per rematar, arribar al cim del Carlit mig marejat, amb les pulsacions a "tope" i menjar un entrepà de truita mentre amb l'Arnau Anguera feiem un repàs de les muntanyes que ens envoltaven.
El descens va ser frenètic. Baixar la tartera corrent és bastant complicat i dur, sobretot per l'intens treball de quàdriceps. D'altra banda, la velocitat es va incrementant a cada revolt i, a mesura que es va baixant, el camí es va marcant més, fent que s'acumulin pedretes i pols als costats dels revolts. Això permet accelerar el ritme. Això sí, no es pot sortir del camí, ja que sinó, t'endinses en un mar de pedres cantelludes en el qual torçar-se un turmell és més que probable.
El diumenge ens vam aixecar ben d'hora i ens en vam anar fins a Font Romeu, on des de feia ja una setmana s'estava celebrant el Kilian's Classik, una concentració dels principals atletes de Trail del moment representats per la marca Salomon. Allà vam rodar una estona envoltats de famosos corredors i compartint moments amb ells. Més tard vam participar com a representants del CTCMC en la "competició de pujades", prova popular amb l'incentiu de tenir una estrella del trail enxampant-te. Els atletes de Salomon sortien uns 25 metres més enrere. L'ascens tenia una distància d'uns 300m i un desnivell d'uns 125m. Tota la pujada estava plena de gent animant, cosa que t'esperonava. Es donaren diverses sortides. En cada una, 3 corredors. Un cop van haver corregut tots els participants, els primers de cada sèrie competiren la gran final. Jo vaig guanyar la meva "serie" en la que vaig córrer, entre d'altres, amb la estrella emergent del trail Stevie Kremer. A la final, amb les cames cansades, vaig acabar d'exprémer les últimes forces, aconseguint la tercera posició, just darrere el meu company Jan, que va quedar segon.
El passat dissabte dia 8 es va celebrar a Areu, una petita població de la vall Ferrera, la cursa vertical més prestigiosa, espectacular i preciosa de Catalunya. La Cuita és una cursa vertical d'uns 3km amb 1000 metres de desnivell positiu, aquestes condicions fan que sigui la més dura del circuit català. Per altre banda, en l'ediciò d'aquest any va haver-hi un contrast de condicions metereologiques. A la sortida, a tres quarts de 5 de la tarda del dissabte, l'ambient era fred, plovia, tot estava moll i ple de fang, i com ja se sap al pirineu, el temps canvia en un tres i no res. I als 5 minuts de cursa, va aparéixer el sol per darrere els núvols, la calor es va apoderar de tot, i el que semblava una carrera amb una bona temperatura, va acabar sent una cursa dura, calurosa però satisfactoria.
Allà em vaig trobar amb tots els meus companys avituals de les curses de muntanya. Actualment, en aquest esport que representa que és minoritari està començant a haver-hi un nivell excepcional. Cada dia hi ha més joves que el practiquen, i cada vegada surten més joves promeses. Per posar-ne un exemple, jo he corregut la cuita 4 anys ja. El primer va ser de tampteig, era la meva primera cursa de muntanya, però les tres últimes edicions he anat millorant el temps d'una manera progressiva, i no se si dir per sort o per mala sort, porto 3 anys quedant en sisena posició júnior. No se si dir per sort o per mala sort, ja que és una sort poder estar dins els 6 millors corredors júniors catalans, tenint en compte, que no hi ha cap altre lloc al món amb un nivell tant alt en les curses de muntanya, i per l'altre banda, és mala sort quedar sisé, tenint en compte, que a la cuita, els 5 primers classificats tenen premi. Però no em lamento per la sisena posició, ja que n'agafo la part positiva, crec que amb el nivell que hi ha a catalunya, puc estar molt content.
Durant tota la cursa es poden observar els preciosos paisatges de l'alt pirineu. Per mi és una de les curses on es poden observar les vistes més boniques de totes. És una cursa exigent, i que esta lluny de casa nostre, però no ho dubteu ni un segon, sí podeu anar-hi no un en esteu!!
Després d'un petit descans -una hora i mitja., de nou amb les piles recarregades i ganes de còrrer molt, vam anar fins al centre de Tecnificació esportiva del Ripollès l'Avellaneda. Allà vam ascendir per una pista durant uns 25 min, i un cop al cim, seguirper uns preciosos prats que ens brindaven l'oportunitat de gaudir d'uns magnífics paisatges de tota la vall de Ripoll i de fons el Pirineu. Allà l'Arnau, el nostre tècnic i entrenador, ens va fer una magistral classe de tècnica de carrera en baixada, treballant l'agilitat, l'estavilitat, la seguretat i la velocitat. Allà vam practicar les baixades amb una serie d'exercicis ràpids de curses curtes i explossives, i ja a la part final de la sessió, les pujades explossibes amb una posterior baixada. Tot i no ser un entrenament tant contundent com el del matí, aquestes series ens van deixar a tots destrossats, i mentre recuperàvem l'alè estirats al camp, l'Arnau ens va explicar l'emocionant odissea que viuriem l'endemà al matí.
Ens va sonar el despertador ben d'hora, vam esmorzar un soculent desdejuni de bufet i ja vestits tots amb l'equipaciò oficial del CTCMC d'aquesta temporada, ens vam encaminar cap a la Pobla de L'Illet. Allà anarem fins al Santuari de Falgars. Faríem una cursa d'orientaciò. Com que l'Arnau no estava del tot fi i la Maria, l'única noia present a la concentració, estava una mica cansada, van decidir fer un equip, i per l'altre banda, en Manu, en Carles, en Jan, en Sergi i jo vam formar l'altre equip. Després d'escoltar atentament la petita explicaciò sobre orientació que ens van fer els organitzadors, vam distribuir tot el material necessari per a participar entre dues motxiles i ens vam posar a la línia de sortida. Ens van donar el mapa, i estudiarem quin era el recorregut pel qual passesim per més balises. Finalment, amb el tret de sortida vam arrencar a còrrer. Com que no teniem experiéncia en aquest tipus de curs, vam fer prevaldre la velocitat a la orientació. Els profeconals de l'esport d'orientació saben trobar balises travessant boscos, i sense anar extremàdament ràpids. Com que nosaltres no ho sabiem fer, anavem pels camins, i de tant en tant travessabem boscos camp a través.
He de dir, que no ens vam perdre gens, només en una balisa ens hi vam estar una estona, però el ritme general era bo.
Jo diria que tinc una fixació amb aquesta cursa, no sé per què, però en totes les edicions en que hi he participat la calor ha fet de les seves. El terreny és pedregós i polsegós i mai m'ha anat bé. L'any passat tampoc em vaig sentir bé, però no puc culpar aquests factors de la desastrosa cursa que vaig fer ahir; a la muntanya hi ha de tot, així que no val queixar-se i l'únic que puc fer ara és solucionar els problemes i tirar endavant. La temporada és molt llarga i això tot just acaba de començar! |
| Amb la nova samarreta del CTCMC |
Per sort, a dos quarts de cinc es va donar la sortida a les dones, cadets i júniors i no plovia, però el cel era d'alló més amenaçador. Es va sortir ràpid, i com no podia ser d'altra manera, des d'un bon principi, la cursa es va dividir en dos grups. En el primer hi anaven tots els membres del CTCMC; l'Abel, del CTEMC ( esquí de muntanya); en Marc (Andorra) i la Laura Orgue, la principal favorita a endur-se la prova en categoria femenina. Jo em vaig enganxar en aquest grup. Vam anar junts quasi tota la cursa, fins on la neu es va apoderar del camí. Allà es va trencar el grup, ja que als que no estàvem acostumats a correr per neu, ens va costar mantenir el ritme. D'altra banda, l'Abel, que va ser el guanyador, acostumat a córrer per neu, va treure tot el seu potencial i es va escapar. A partir d'allà va començar una nova carrera, la de no caure i anar corrent seguint les banderes. Els 25cm de neu feien que córrer fos molt complicat, ja que no estava compactada, i la abundant neu granulada que queia, feia poc agradable anar amb "pantalonets" i samarreta sense mànigues. Al final vaig acabar la cursa molt content per les bones sensacions que vaig tenir i per la quarta posició en una prova del Campionat d'Espanya; vaig fer un temps de 49min! |
| A pocs metres de la sortida |
La cursa va ser molt dura, la neu va fer molt complicat portar un ritme continu, el fred va fer de les seves i les patinades van estasr a l'ordre del dia. Com no podia ser d'altra manera, durant el descens, com que s'havia de baixar pel mateix camí, per cedir el pas als que encara pujaven, s'havia de passar per neu verge, de manera que vaig trepitjar on no ho havia de fer, vaig caure i ho vaig anar a fer en la única pedra que hi havia en tota la muntanya. Al final, només ha set un bon trau al mig de la cama, però per sort no em va tocar cap articulació i només tiba una mica.
La cursa en les categories superiors d'homes va tenir sortida a tres quarts de cinc i, com era d'esperar, els principals especialistes mundials de quilometre vertical es van fer amb la prova. Va guanyar Urban Zemmer, seguit de l'Agustí Roc i de Marco Fachinelli. En dones, les guanyadores van ser Laura Orgue, Tessa Hill i Alba Xandri.
No havia fet mai la Cara Amón, però ja us puc assegurar que l'any que ve estarà al nostre calendari. Les muntanyes de la Vall de Boí son precioses, així que tant si hi ha neu com si no, l'any que ve tornarem a la Cara Amón per intentar fer un podi a nivell estatal, que ara per ara se'm resisteix, i per gaudir de la muntanya, l'esport i les amistats. 