Aquest cap de setmana els membres del CTCMC ens hem reunit al Xalet-Refugi de la Molina per tal de fer-hi una "stage" de dos dies per acabar de preparar el que queda de temporada. Ens reunírem el divendres a la tarda i, un cop instal·lats i després de millorar el nostre equilibri amb una sessió d'slackline, ens en vam anar a sopar.
Al Xalet ens van tractar com a reis i es va fer difícil marxar-ne quan en fou la hora. I és que, a part de la llibertat d'horaris que ens van donar per que puguéssim entrenar, el menjar era boníssim, abundant i el servei, excel·lent!
Al matí del dissabte omplirem els bidons i les "camelbags". Vam agafar la "furgo" i vam anar fins a Porté-Puymorens. Enfilant progressivament per la vall, arribàrem fins a l'estany de Lanoux. Des d'allà vam començar la frenètica pujada cap al Carlit, molt intensa al final amb la pujada dels darrers 500 metres de desnivell per la tartera.
He de dir que cada vegada que corro pel Pirineu m'enamoro de la zona en qüestió. Ja quan vaig anar a la Pica d'Estats, també amb el CTCMC, i vaig fer una ruta preciosa per aquelles valls, em vaig enamorar. Però ara de nou, corrent pels impressionants paisatges de la Cerdanya francesa i els voltants del Carlit, he observat uns paisatges que et roben el cor. El que més em va agradar de la excursió foren els moments d'aproximació a la presa del llac Lanoux; uns camins plens de vegetació i amb un pendent que permetia córrer a un ritme agradable... El fet de córrer sense cap dificultat i en bona companyia et permet anar observant les imponents muntanyes i la bellesa de la vegetació i les diverses coloracions que envolten els camins. I ja per rematar, arribar al cim del Carlit mig marejat, amb les pulsacions a "tope" i menjar un entrepà de truita mentre amb l'Arnau Anguera feiem un repàs de les muntanyes que ens envoltaven.
He de comentar també que la pujada al Carlit és imponent per la seva gran duresa. Des dels aproximadament 2450 metres d'alçada es comença una llarga i inclinada tartera. Aquesta és especialment pronunciada i, quan estàs arribant a la part superior, si mires avall notes una sensació indescriptible. També es podria dir que és una mica perillosa, ja que al passar-hi tanta gent, la tartera es degrada molt, i si no es va amb molt de compte, és fàcil fer rodolar roques de mida considerable.
El descens va ser frenètic. Baixar la tartera corrent és bastant complicat i dur, sobretot per l'intens treball de quàdriceps. D'altra banda, la velocitat es va incrementant a cada revolt i, a mesura que es va baixant, el camí es va marcant més, fent que s'acumulin pedretes i pols als costats dels revolts. Això permet accelerar el ritme. Això sí, no es pot sortir del camí, ja que sinó, t'endinses en un mar de pedres cantelludes en el qual torçar-se un turmell és més que probable.
Al final, després de gairebé 5 hores de diversió i cansament i 25km a les cames, vam arribar de nou a la furgoneta. El dia va ser molt entretingut, ja que no tot va ser córrer, sinó que ens vam passar estona banyant-nos als llacs, baixant per pendents de neu, fent fotos...
El diumenge ens vam aixecar ben d'hora i ens en vam anar fins a Font Romeu, on des de feia ja una setmana s'estava celebrant el Kilian's Classik, una concentració dels principals atletes de Trail del moment representats per la marca Salomon. Allà vam rodar una estona envoltats de famosos corredors i compartint moments amb ells. Més tard vam participar com a representants del CTCMC en la "competició de pujades", prova popular amb l'incentiu de tenir una estrella del trail enxampant-te. Els atletes de Salomon sortien uns 25 metres més enrere. L'ascens tenia una distància d'uns 300m i un desnivell d'uns 125m. Tota la pujada estava plena de gent animant, cosa que t'esperonava. Es donaren diverses sortides. En cada una, 3 corredors. Un cop van haver corregut tots els participants, els primers de cada sèrie competiren la gran final. Jo vaig guanyar la meva "serie" en la que vaig córrer, entre d'altres, amb la estrella emergent del trail Stevie Kremer. A la final, amb les cames cansades, vaig acabar d'exprémer les últimes forces, aconseguint la tercera posició, just darrere el meu company Jan, que va quedar segon.
Xerrant amb la gent vaig veure que hauria estat d'allò més bé córrer la cursa de 25km que es va celebrar el dissabte. Però tot no es pot fer. Així que me l'"apunto" al calendari i animo a tothom qui vulgui, que vingui l'any que ve a conèixer els referents mundials de les curses de muntanya i a gaudir dels paisatges i de l'ambient que es viu en aquesta festa de l'esport de muntanya!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada