dilluns, 20 de maig del 2013

Cara Amón 2013

Hola amics, 
Amb la nova samarreta del CTCMC
Aquest passat dissabte 18 de maig, es va disputar a Barruera la Cara Amón, segona prova del Campionat del Món de Curses Verticals i primera del Campionat d'Espanya. En Galdric i jo vam arribar a Barruera a la una del migdia i vam entrar en un restaurant per dinar. Allà ens vam trobar amb els tècnics del CTCMC i els membres de la selecció absoluta de curses de muntanya. Com que no havíem assistit al brífing, ja que era a les dotze, l'Arnau, el màxim responsable del CTCMC, em va explicar totes les novetats d'última hora, com ara el canvi de recorregut per les males prediccions meteorològiques i la acumulació de neu, les novetats en el material obligatori... Al final, el recorregut alternatiu tenia 980 metres de desnivell positiu en 4,8 km, recorregut bastant més suau que l'original, que tenia 1000 metres positius amb tant sols 3km. Tot i haver canviat l'itinerari, les condicions meteorològiques serien dures; a partir de la meitat del recorregut hi havia neu i els últims 300 metres de desnivell, amb gruixos de més de 25cm. Assimilant tota aquesta informació, vam dinar un bon plat de macarrons i ens en vam anar a l'apartament que havíem llogat a pair i a descansar, fins a dos quarts de quatre. Va ser llavors quan vam començar a escalfar i a percebre que seria una cursa d'allò més dura. Plovia força, feia fred i pocs metres per sobre, les precipitacions eren en forma de neu.
Per sort, a dos quarts de cinc es va donar la sortida a les dones, cadets i júniors i no plovia, però el cel era d'alló més amenaçador. Es va sortir ràpid, i com no podia ser d'altra manera, des d'un bon principi, la cursa es va dividir en dos grups. En el primer hi anaven tots els membres del CTCMC; l'Abel, del CTEMC ( esquí de muntanya); en Marc (Andorra) i la Laura Orgue, la principal favorita a endur-se la prova en categoria femenina. Jo em vaig enganxar en aquest grup. Vam anar junts quasi tota la cursa, fins on la neu es va apoderar del camí. Allà es va trencar el grup, ja que als que no estàvem acostumats a correr per neu, ens va costar mantenir el ritme. D'altra banda, l'Abel, que va ser el guanyador, acostumat a córrer per neu, va treure tot el seu potencial i es va escapar. A partir d'allà va començar una nova carrera, la de no caure i anar corrent seguint les banderes. Els 25cm de neu feien que córrer fos molt complicat, ja que no estava compactada, i la abundant neu granulada que queia, feia poc agradable anar amb "pantalonets" i samarreta sense mànigues. Al final vaig acabar la cursa molt content per les bones sensacions que vaig tenir i per la quarta posició en una prova del Campionat d'Espanya; vaig fer un temps de 49min!
A pocs metres de la sortida
En Galdric, per altra banda, tot hi no estar del tot fi dels pulmons, ja que patia una petita crisi asmàtica, va sortir amb ganes i es va mantenir  al segon grup. Va patir durant la primera meitat de la prova, però amb el fred de les cotes altes, se li van obrir els pulmons i va començar una remuntada que el va dur a finalitzar la prova en una merescuda dotzena posició amb un temps d'una hora i un minut.  
La cursa va ser molt dura, la neu va fer molt complicat portar un ritme continu, el fred va fer de les seves i les patinades van estasr a l'ordre del dia. Com no podia ser d'altra manera, durant el descens, com que s'havia de baixar pel mateix camí, per cedir el pas als que encara pujaven, s'havia de passar per neu verge, de manera que vaig trepitjar on no ho havia de fer, vaig caure i ho vaig anar a fer en la única pedra que hi havia en tota la muntanya. Al final, només ha set un bon trau al mig de la cama, però per sort no em va tocar cap articulació i només tiba una mica.
La cursa en les categories superiors d'homes va tenir sortida a tres quarts de cinc i, com era d'esperar, els principals especialistes mundials de quilometre vertical es van fer amb la prova. Va guanyar Urban Zemmer, seguit de l'Agustí Roc i de Marco Fachinelli. En dones, les guanyadores van ser Laura Orgue, Tessa Hill i Alba Xandri.
No havia fet mai la Cara Amón, però ja us puc assegurar que l'any que ve estarà al nostre calendari. Les muntanyes de la Vall de Boí son precioses, així que tant si hi ha neu com si no, l'any que ve tornarem a la Cara Amón per intentar fer un podi a nivell estatal, que ara per ara se'm resisteix, i per gaudir de la muntanya, l'esport i les amistats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada