Hola amics,
Els dies 1 i 2 de juny els membres del CTCMC ens vam trobar a Ripoll per dur a terme una concentració preparatòria de cara als campionats d'Espanya i Catalunya. Ens reunírem a Ribes de Freser el dissabte a les 11 del matí. Per culpa dels exàmens només érem 6 esportistes, malgrat això ens ho vam passar d'allò més bé. Després d'anar a fer una foto dels membres concentrats amb els propietaris del Bar Gusi, amb la furgoneta de la Selecció ens endinsarem cap a les muntanyes i l'aparcàrem a la central hidroelèctica de Daiò. Allà vam començar a córre en direcció al refugi de Coma de Vaca. Després dels primers 25 min d'escalament vam parar a estirar i determinàrem quin seria el recorregut a fer durant les series que ens tocaven. El camí escollit era el que seguia cap al refugi, que feia una pujada constant i al final un lleuger pla per tal de no acabar les series lentes. En aquell tram vàrem fer un piramidal de series en pujada, des de series d'un minut, a series de cinc minuts i a l'inrevés. Al final, després de les 10 series, vam tornar cap a Ribes, on ens despedírem del Bar Gusi i ens vam encaminar cap a l'hotel Solana de Ter, on vam dinar. Sort que vam menjar un bon plat de pasta, perquè jo feia bastantes hores que no havia menjat res i estava destrossat.
Després d'un petit descans -una hora i mitja., de nou amb les piles recarregades i ganes de còrrer molt, vam anar fins al centre de Tecnificació esportiva del Ripollès l'Avellaneda. Allà vam ascendir per una pista durant uns 25 min, i un cop al cim, seguirper uns preciosos prats que ens brindaven l'oportunitat de gaudir d'uns magnífics paisatges de tota la vall de Ripoll i de fons el Pirineu. Allà l'Arnau, el nostre tècnic i entrenador, ens va fer una magistral classe de tècnica de carrera en baixada, treballant l'agilitat, l'estavilitat, la seguretat i la velocitat. Allà vam practicar les baixades amb una serie d'exercicis ràpids de curses curtes i explossives, i ja a la part final de la sessió, les pujades explossibes amb una posterior baixada. Tot i no ser un entrenament tant contundent com el del matí, aquestes series ens van deixar a tots destrossats, i mentre recuperàvem l'alè estirats al camp, l'Arnau ens va explicar l'emocionant odissea que viuriem l'endemà al matí.
Varem sopar d'allò més bé i ens en vam anar a dormir, les cames estaven cansades i era necessari descansar el màxim de temps possible.
Ens va sonar el despertador ben d'hora, vam esmorzar un soculent desdejuni de bufet i ja vestits tots amb l'equipaciò oficial del CTCMC d'aquesta temporada, ens vam encaminar cap a la Pobla de L'Illet. Allà anarem fins al Santuari de Falgars. Faríem una cursa d'orientaciò. Com que l'Arnau no estava del tot fi i la Maria, l'única noia present a la concentració, estava una mica cansada, van decidir fer un equip, i per l'altre banda, en Manu, en Carles, en Jan, en Sergi i jo vam formar l'altre equip. Després d'escoltar atentament la petita explicaciò sobre orientació que ens van fer els organitzadors, vam distribuir tot el material necessari per a participar entre dues motxiles i ens vam posar a la línia de sortida. Ens van donar el mapa, i estudiarem quin era el recorregut pel qual passesim per més balises. Finalment, amb el tret de sortida vam arrencar a còrrer. Com que no teniem experiéncia en aquest tipus de curs, vam fer prevaldre la velocitat a la orientació. Els profeconals de l'esport d'orientació saben trobar balises travessant boscos, i sense anar extremàdament ràpids. Com que nosaltres no ho sabiem fer, anavem pels camins, i de tant en tant travessabem boscos camp a través.
He de dir, que no ens vam perdre gens, només en una balisa ens hi vam estar una estona, però el ritme general era bo.
Finalment vam arribar al Santuari, després de 3h, havent passat per unes 10 balises, i amb una puntuació total de 57 punts. Una puntuació que no tenia res que envejar als esportistes experimentats en l'orientació. Finalment vam quedar 4rts de la General i 1rs júniors.
També va ser una sorpresa trobar-me amb el nostre company de curses, en Xevi, que havia anat al Pedraforca el dissabte, i per aprofitar el cap de setmana, va fer també la cursa d'orientació.
Va estar el cap de setmana més dur de la meva vida. He de dir, que els últims 50 min de cursa vaig patir molt, desitjava amb totes les forçes que s'acabés i a més tenia por de fer-me mal. Però tot va acabar bé, això sí, ha estat tota aquesta setmana sense poder córrer quasi!!!
Això sí, el millor record que m'emporto del cap de setmana han estat els moments entre amics que he passat, perquè al centre de tecnificació som com una gran família. Ens passem el dia rient, fent conya, xerrant, aprenent i fent amistats. Tot aixó mentre gaudim en grup d'aquest esport i de la natura en que el practiquem!!
El passat dissabte dia 8 es va celebrar a Areu, una petita població de la vall Ferrera, la cursa vertical més prestigiosa, espectacular i preciosa de Catalunya. La Cuita és una cursa vertical d'uns 3km amb 1000 metres de desnivell positiu, aquestes condicions fan que sigui la més dura del circuit català. Per altre banda, en l'ediciò d'aquest any va haver-hi un contrast de condicions metereologiques. A la sortida, a tres quarts de 5 de la tarda del dissabte, l'ambient era fred, plovia, tot estava moll i ple de fang, i com ja se sap al pirineu, el temps canvia en un tres i no res. I als 5 minuts de cursa, va aparéixer el sol per darrere els núvols, la calor es va apoderar de tot, i el que semblava una carrera amb una bona temperatura, va acabar sent una cursa dura, calurosa però satisfactoria.
Allà em vaig trobar amb tots els meus companys avituals de les curses de muntanya. Actualment, en aquest esport que representa que és minoritari està començant a haver-hi un nivell excepcional. Cada dia hi ha més joves que el practiquen, i cada vegada surten més joves promeses. Per posar-ne un exemple, jo he corregut la cuita 4 anys ja. El primer va ser de tampteig, era la meva primera cursa de muntanya, però les tres últimes edicions he anat millorant el temps d'una manera progressiva, i no se si dir per sort o per mala sort, porto 3 anys quedant en sisena posició júnior. No se si dir per sort o per mala sort, ja que és una sort poder estar dins els 6 millors corredors júniors catalans, tenint en compte, que no hi ha cap altre lloc al món amb un nivell tant alt en les curses de muntanya, i per l'altre banda, és mala sort quedar sisé, tenint en compte, que a la cuita, els 5 primers classificats tenen premi. Però no em lamento per la sisena posició, ja que n'agafo la part positiva, crec que amb el nivell que hi ha a catalunya, puc estar molt content.
Durant tota la cursa es poden observar els preciosos paisatges de l'alt pirineu. Per mi és una de les curses on es poden observar les vistes més boniques de totes. És una cursa exigent, i que esta lluny de casa nostre, però no ho dubteu ni un segon, sí podeu anar-hi no un en esteu!!
